Part de la vegueria del Camp històrica i la més lligada al nucli socioeconòmic de la capital, la comarca del Tarragonès viu marcada per un passat romà majestuós i la transformació que va patir a finals del segle XX a conseqüència de la industrialització i les onades d’immigració espanyola.
Un tast geogràfic i històric de la comarca del Tarragonès
A conseqüència de la disputa per la capitalitat del Camp amb Reus, l’any 1936 es va optar per la creació de la comarca del Tarragonès, un territori bastit sobre l’àrea d’influència socioeconòmica de Tarragona que no respon a límits geogràfics.
Repassem en aquest article les dades més essencials de la geografia, la història i la climatologia d’aquesta comarca.
Situació
El Tarragonès forma part del Camp de Tarragona geogràfic i històric, i com tot ell, esdevé un territori planer que es troba a l’oest amb el Baix Camp i al nord amb l’Alt Camp. Només a l’est, un conjunt de tossals i petits turons s’alcen separant la comarca del Baix Penedès.
Amb capital a la bimil·lenària ciutat de Tarragona, el Tarragonès fou un territori estretament lligat al comerç, l’agricultura i la pesca, fins que, al darrer terç del segle XX, el predomini del sector secundari es feu evident amb la instal·lació de les grans indústries petroquímiques. A les poblacions costaneres, el turisme ha esdevingut el principal reclam socioeconòmic de la comarca.
Història
El Tarragonès, com tota la vegueria tarragonina, es va poblar amb l’arribada dels primers humans a la Península; l’evolució de les societats humanes durant desenes de milers d’anys es materialitza a la comarca en tota mena de vestigis que van des de restes lítiques, fins a pintures rupestres, poblats protohistòrics, ibers i la gran rellevància del passat romà.
L’Edat Antiga és, sense cap mena de dubte, l’època daurada del territori tarragoní. Terra dels ibers cessetans, a finals del segle III aC les Guerres Púniques entre Romans i Cartaginesos porten el conflicte a la Península. En plena campanya militar, el general romà Gneu Corneli Escipió desembarca a la colònia grega d’Empúries l’any 218 aC, i un cop estabilitzada la zona, funda la ciutat romana de Tarraco, la plaça forta que amb els anys esdevindrà el punt de partida de tota la conquesta peninsular.
Eix de la romanització, ben aviat els voltants de la capital de la Tarraconensis s’omplirien de nombroses vil·les i poblacions agrícoles que es van encaixar en el teixit comercial de la República i posterior Imperi Romà; generant una qualitat de vida i una demografia que els tarragonins no tornarien a assolir fins a l’Edat Contemporània, més de 2.000 anys després de la fundació de Tarraco.
La riquesa del Tarragonès anà lligada a la pervivència de l’Imperi romà, de tal manera que al segle V, amb la conquesta visigòtica, la ciutat anà perdent la importància enfront de la nova capital del regne, situada a Toledo; al segle VIII, la invasió sarraïna acabaria resultant fatal, ja que la proximitat amb la frontera cristiana deixarien Tarragona i la resta de localitats de la zona quasi deshabitades i sense cap rellevància administrativa.
La conquesta catalana del segle XII portà amb els anys una certa recuperació i la creació de la majoria dels municipis que han arribat fins als nostres dies. Un territori repoblat que sota el senyoriu de l’Arquebisbat de Tarragona recuperà part de la seva esplendor fins al segle XIV. A partir de llavors, la comarca es veuria immersa en els nombrosos conflictes en què es trobaria implicat el Principat; des de la Guerra Civil Catalana (s. XV), els Segadors (s. XVI), la Guerra de Successió (s. XVII) o la Guerra del Francès (s. XVIII).
Després del convuls segle XIX i l’impacte de la Guerra Civil Espanyola a la primera meitat del segle XX; el Tarragonès viuria, a partir dels anys 60, una transformació transcendental. La instal·lació de les indústries petroquímiques va acabar amb bona part del paisatge agrícola, especialment als municipis de ponent, i tota la comarca es veuria aclaparada per una onada immigratòria de desenes de milers d’espanyols atrets per l’oferta de feina del nou complex industrial.
Tot plegat un boom demogràfic que va doblar la població comarcal i que encara avui presenta una diversitat complexa que ha desdibuixat la personalitat pròpia dels tarragonins, ha arraconat la llengua catalana en bona part de les poblacions i presenta importants reptes a resoldre per tal de revertir i evitar la segregació de la població.
Els pobles del Tarragonès
La comarca del Tarragonès té una extensió de 319,4 km², i segons les últimes dades del 2018, una població total de 252.790 habitants. Com la resta del país, va experimentar un creixement demogràfic destacable durant el segle XVIII, passant dels poc més d’11.000 habitants després de la Guerra de Successió, als més de 26.000 a finals de segle.
La població seguí creixent de manera desigual, despoblant les zones més rurals i incrementant-se especialment a la ciutat de Tarragona; arribant als 50.000 habitants a finals del segle XIX i als 60.000 a mitjans del XX.
A partir dels anys 60 del segle XX, la comarca pateix un xoc demogràfic transcendental a conseqüència de la instal·lació de la indústria petroquímica i la gran onada d’immigració espanyola; passant dels 64.898 habitants l’any 1960, als 152.050 l’any 1981. Una població que seguí en augment i que amb l’arribada del nou mil·lenni, viuria una nova onada migratòria, en bona part del Magreb, l’Àfrica subsahariana i Llatinoamèrica.
D’aquesta manera, Tarragona és amb diferència la localitat més poblada, amb un total de 132.299 habitants. Salou, amb 26.775 habitants, Vila-seca amb 22.107 i Torredembarra amb 15.992 són secundàriament, les altres ciutats importants de la comarca; mentre que la resta de municipis es mouen entre els 153 habitants de Renau i els 6.516 de Constantí.
El Tarragonès es conforma doncs de 22 municipis: Tarragona, Salou, Vila-seca, Torredembarra, Constantí, Roda de Berà, la Canonja, Altafulla, els Pallaresos, el Catllar, la Pobla de Mafumet, el Morell, Creixell, la Pobla de Montornès, Vilallonga del Camp, la Riera de Gaià, la Secuita, Perafort, la Nou de Gaià, Salomó, Vespella de Gaià i Renau.
Orografia del Tarragonès
El Tarragonès, com a part integrant de la Depressió Prelitoral de la qual forma part el Camp de Tarragona històric, presenta un relleu majoritàriament pla; amb l’única excepció d’una alineació secundària de la Serralada Prelitoral al nord-est, que forma un conjunt de tossals i turons que separen la comarca del Penedès.
La línia més costanera, mostra també sectors rocallosos i algun penya-segat que separa les llargues platges de la comarca. El Francolí i el Gaià en són els dos rius principals, si bé tenen cabals molt minsos durant tot l’any a conseqüència de l’explotació industrial.
L’àrea urbana de la ciutat de Tarragona ocupa bona part de la superfície del Tarragonès; la costa ha estat urbanitzada gairebé en tota la seva extensió i tot el ponent comarcal rep l’impacte de la indústria petroquímica, amb la refineria, polígons i naus que s’expandeixen des del sud del Morell al port de Tarragona. Només el nord i el nord-est de la comarca conserven el vessant tradicionalment agrícola, amb el cultiu d’avellaners com a explotació més rellevant al nord i la vinya al nord-est.
Pel que fa a la vegetació autòctona, que hauria estat formada d’alzinars, màquies i margallons, s’hauria vist reduïda gairebé a la totalitat a conseqüència de l’activitat agrícola i l’ocupació urbana i industrial. Actualment, només resten algunes zones amb boscos de pins, brolles i garrigues i la minsa vegetació pròpia dels penya-segats costaners.
Climatologia del Tarragonès
La comarca del Tarragonès presenta un clima mediterrani litoral sud, amb una influència marítima sobre tota la comarca, generant-li un clima temperat tot l’any. En paraules de l’emperador romà Adrià l’any 122: Tarraco, civitas ubi ver aeternum est, és a dir, ‘Tarragona, la ciutat on la primavera és eterna’.
La temperatura mitjana anual es troba entre els 15° i els 16°, amb estius calorosos, amb valors al juliol de 23-24° i hiverns moderats, que al gener poden presentar temperatures mitjanes de 9°.
Les precipitacions es presenten irregulars al llarg de l’any; majoritàriament escasses, l’estació més plujosa és la tardor i la menys plujosa l’estiu, amb una mitjana anual de 500 mm.